Entorn natural i cultural

Reviu els principals passos de la Retirada enmig de bells espais naturals protegits

L’itinerari del Carlit 50 Estanys recorre una zona d’alta muntanya homogènia a nivell orogràfic i paisatgístic, però força diversa a nivell geogràfic, administratiu, i històric.

Durant la travessa serem a cavall dels departaments francesos dels Pirineus Orientals i el Migdia-Pirineus, o el que és el mateix, a cavall dels Països Catalans i Occitània.

 Bandera occitana, Font: Vilaweb

El coll de Coma d’Anyell, a l’etapa entre la Bullosa i Vésines, separa les comarques de l’Alta Cerdanya (Catalunya Nord) i l’Alt Arièja (Occitània). De la mateixa manera, el Coll Terrers, que creuem en l’etapa entre En Beis i Camporrells, separa també l’Alt Arièja amb el Capcir. Tot i ser una zona històrica de transició lingüística, on les llengües catalana i occitana tenien tants trets en comú que es confonien, ja s’entreveuen les diferències etimològiques tot analitzant-ne la toponímia.

La hidrografia també té aquests dos estratègics punts de pas com a límits de grans conques fluvials, já que mentre a llevant d’aquests dos colls les aigües van a parar al mar mediterrani a través dels rius Auda i Segre, cap a ponent marxen a l’oceà Atlàntic ajuntant-se al riu Garona.

Fem una pinzellada de les dues nacions que acullen l’itinerari:

Occitània

És una nació europea mil·lenària. És una terra amb una llengua i una història pròpies i un poble que es perfila al llarg del temps gràcies a l’aportació ètnica de celtes, ibers, lígurs, grecs, romans i visigots.

Avui, Occitània està políticament dividida entre els estats espanyol, italià i francès, on s’ubica la major part del seu territori i població. No és reconeguda internacionalment com a entitat política, però la llengua occitana és oficial al Principat de Catalunya, i a la Vall d’Aran, d’on és la llengua pròpia.

Per fer-nos una idea de les dimensions geogràfiques i humanes d’Occitània, ens centrarem en el territori on es parla l’occità: es tracta d’una unitat amb 16 milions d’habitants distribuïts en 190.000 km2. S’estén de l’Atlàntic al Mediterrani i del massís d’Alvèrnia fins a la península Ibèrica. Engloba, doncs, la part sud-oest de l’arc alpí. Comprèn, així mateix, Aquitània, el Llemosí, el Llenguadoc, Alvèrnia i Provença.

 Mapa lingüístic de l’occità i el català, Font: CPNL

La Catalunya del Nord

També anomenada Catalunya Nord, és la part històricament i culturalment catalana i separada, a profit de França, de la resta de Catalunya en virtut del tractat dels Pirineus (el 7 de novembre del 1659). La denominació comprèn les comarques històriques del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i el nord de la Cerdanya (el que es coneix com Alta Cerdanya). La Fenolleda, malgrat ésser majoritàriament occitana, s’inclou sovint en la definició de Catalunya del Nord per les seves relacions geogràfiques i administratives amb el Rosselló.

Actualment aquestes comarques constitueixen el departament francès dels Pirineus Orientals (Pyrénées-Orientals en francès), el qual s’engloba dins de la regió del Llenguadoc-Rosselló (Languedoc-Roussillon), que es coneix informalment en francès com a Pays catalan, en català, País Català.

El Pirineu uneix i separa alhora aquestes dues nacions plenes d’història en comú, i amb dues llengües evolucionades del llatí amb moltíssima proximitat en tots els sentits, fins al punt que algun estudiosos diuen que van originar-se com una mateixa llengua que va anar evolucionant de forma diferent amb el temps en ambdós costats del Pirineu.

Recuperar la toponímia original

La informació d’aquesta travessa de muntanya s’intenta divulgar amb les formes toponímiques originals, tant a la part catalana com a la part occitana.

Com a exemple, alguns topònims occitans que hem volgut mostrar en la seva forma original són el de l’estany i refugi de Vésines (enlloc del francès Bésines), o els dels pobles d’Acs (enlloc del francès Ax-les-Thermes) o L’Ospitalet (enlloc del francès Hospitalet-près-d’Andorre).

Centrem-nos, però, en l’etimologia del topònim català La Bullosa, centre neuràlgic d’aquest itinerari, i anomenat en francès Les Bouillouses.

Segons ens explica Ferran Alexandri, el nom deriva del llatí BULLIRE ‘bullir, estar en ebullició, brollar’; aplicat sobretot a aigües que emergeixen amb força. Tothom coneix el llac de la Bullosa a l’alta Cerdanya, prop de Montlluís, per on s’escampen les aigües del curs naixent de la Tet. Hi havia aquí un seguit d’aiguamolls i basses, que s’estenien des del peu del puig Peric, on neix el riu, fins més al sud de la latitud del Carlit. Coromines notava que l’any 1931 deien la Bullosa, però els mapes i guies francesos posaven Les Bouillouses en plural. Trenta anys després, en alguna població de la comarca també es podia sentir les Bulloses, però el cas és que etimològicament ho hem d’escriure amb u, tal com s’entra a l’Onomasticon Cataloniae i a la Gran enciclopèdia catalana.

I seguidament fem una pinzellada d’alguns dels recursos turístics de la zona des del punt de vista patrimonial:

El Tren Groc

Un símbol de la regió de Llenguadoc-Rosselló, el Tren Groc viatja tot l’any per aquest territori des de fa gairebé 100 anys. La línia de ferrocarril es va construir a principis del segle XX, amb la finalitat de connectar les terres de muntanya amb la plana del Rosselló. 

Iniciat el 1903, el primer tram de Vilafranca a Montlluís serà inaugurat el 1910. Seguidament, amb una construcció més fàcil, la segona porció de Montlluís a la Guingueta d’Ix (Bourg-Madame), amb l’estació de Bolquera a 1593 metres, fou inaugurat el juny de 1911. els sis últims quilòmetres a la Tor de Querol es completaran el 1927. La construcció d’aquest traçat de ferrocarril requereix la construcció de 650 estructures, incloent 19 túnels i dos ponts notables: el viaducte Séjourné i el pont penjant Gisclard. El viatge amb tren, especialment amb els vagons descoberts, revela un paisatge panoràmic. El tren puja per l’empinada la vall del Tet, Conflent amunt, i després creua les àrees més planeres de la cerdanya per entre grans muntanyes, tot flanquejant el massís del Canigó, el Cambre d’Ase, el Carlit i el Puigmal, i veient en la distància, la silueta de la serra del Cadí. A cada revolt es divisen nous pobles, amb les esglésies romàniques, i l’entrada cap a estretes valls de l’Alt Conflent reservades només per als excursionistes. A l’hivern, descobrim les estacions d’esquí que s’aferren als vessants de la Cerdanya.

 

Petit Tren Groc, Font: France.fr

L’arquitectura de defensa de Vauban al Pirineu Català

Sébastien Le Prestre de Vauban (Saint-Léger-de-Fougeret, Regne de França, 15 de maig de 1633 – París, França, 30 de març de 1707) fou un enginyer militar i Mariscal de França, conegut pel Mètode Vauban de setge i enginyeria militar. Enginyer francès al servei del rei Lluís XV va ser alhora militar, arquitecte, gran viatger i observador del seu temps.

Va edificar per tot arreu a França una important línia de fortificacions que es diu «cintura de ferro». Tenia l’ objectiu de protegir i controlar el territori francès. Catorze d’aquests indrets, que il·lustren una de les facetes de la seva obra, es van agrupar a la Xarxa dels Llocs Majors Vauban amb la fi nalitat de que es reconegui l’obra de Vauban al patrimoni mundial de la UNESCO. Dos d’aquests excepcionals llocs formen part del Parc natural regional del Pirineu català: Mont- Louis i Villefranche-de-Confl ent. Les seves histories es creuen després de la ratificació del Tractat dels Pirineus al 1659, que marca l’annexió a França de les terres de Catalunya Nord: el Roselló i la Cerdanya.

Montlluís, Alta Cerdanya

A l’abril de 1679, Vauban decideix edificar Mont-Louis a l’encreuament de tres camins. A les portes de la Cerdanya, enmarcada per la Collada de la Perxa, Mont-Louis controla l’entrada del Conflent per la vall de la Têt i l’entrada del Capcir cap al país de Llenguadoc. En aquest lloc, Vauban va projectar una plaça amb una ciutadella, una ciutat alta i una ciutat baixa. Plaça forta temible, Mont-Louis segueix conservant avui la seva vocació militar allotjant el centre nacional d’entrenament, però també afi rma el seu dinamisme econòmic i administratiu. 

 

Vila fortificada de Montlluís

Vilafranca de Conflent

Ciutat catalana fundada durant el segle XI pel Comte de Cerdanya, a la confluència de les valls de la Têt, del Cadí i de Rojà, Vilafranca va ser presa i les seves muralles derrocades pels francesos en 1654. Reconeixent el seu interès estratègic, Vauban decideix adaptar les defenses de la ciutat a les exigències de les tècniques militars de la seva època. Imagina i edifica dos conjunts fortifi cats amb el objectiu de vigilar la vall : la cova fortificada de la Cova Bastera i el castell Fort Libèria. En el Fort Libèria, l’assaltant està obligatòriament forçat a la derrota, tant per la geografia complexa del lloc (un vessant de pujol abrupte) com per la qualitat de la construcció militar. Al segle XIX, Villefranche esdevé una ciutat turística. Caminar entre els carrerons plens de botigues d’artesans és inevitable, i és una invitació a viatjar en el temps.

Vilafranca del Conflent

Medi Natural

Aquesta ruta de muntanya travessa gran quantitat de paratges d’interès natural, protegits pel seu alt valor mediambiental, la diversitat faunística que acullen, l’alt interès paisatgístic que l’ha fet una de les zones més visitades del Pirineu Oriental. Coneguem aquests paratges amb una mica més de profunditat.

Espais d’alt interès natural

Sector de muntanya del massís del Carlit – Campcardós

Situat a la confluència d’influències climàtiques mediterrànies, atlàntiques i muntanyoses, ofereix la possibilitat de descobrir més de mil espècies vegetals i animals. Aquest massís, travessat per les valls del Querol a l’oest i rodejat per l’Alta vall de l’Auda a l’est, concentra els cims mes alts dels Pirineus Catalans (Carlit – 2921 m, Puig Pedrós – 2905 m). Sobre les planelles lacustres del Carlit, els paisatges de les antigues valls glacials són avui coberts de llacs, roca i espècies vegetals, conformant uns paisatges d’elevat interès pels excursionistes i naturalistes que els visiten. Aquest espai és reconegut d’interès europeu en el marc de la xarxa Natura 2000, i gaudeix d’altre recomeneixement mediambientals a nivell de l’estat francès.

Paratge Natural Classificat de la Bullosa

El Llac de la Bullosa és un llac artificial a la part més alta de la conca del riu Tet, a 2.016 metres sobre el nivell del mar. El seu nom català “La Bullosa” deriva de l’adjectiu “bullosa” és a dir, que fa bombolles.

Si fem una mica d’història, la presa en si va ser construïda entre 1903 i 1910. La seva missió era la de regular el flux del riu Tet, i proporcionar electricitat al Tren Groc a través de diverses plantes d’energia hidroelèctrica distribuïdes al llarg del curs del Tet. Des de l’any 2.008, després d’unes importants obres, una part del volum d’aigua s’utilitza per alimentar els canons de neu produïda de les estacions d’esquí de Font-Romeu i Pyrénées 2000. El llac té una capacitat de 19 milions de m³, i està ple a l’estiu i gairebé buit a l’hivern

 Pantà de La Bullosa, Font: A Pas d’Isard

El gran llac i els seus voltants són un paratge natural classificat des del 24 de juny de 1.976, en virtut de la llei de 2 de maig de 1930. Amb l’objectiu de la preservació d’aquest patrimoni natural, el Consell de Pirineus Orientals comença a regular el tràfic turístic des de l’any 2.000, tot limitant-ne l’accés per carretera durant els mesos de juliol i agost, i fent-lo només accessible amb un autobús, els telecadires de Font-Romeu i senders marcats per a l’accés a peu.

És el llac més alt que es pot arribar per carretera o en telecadira al llarg del massís pirinenc. Les grans zones de pastures també fan les delícies dels visitants, que passegen enmig dels grans ramats de vaques i cavalls que hi pasturen durant tot l’estiu. Els ancestrals drets de pasturatge, i algunes parcel·les propietat de l’enclavament de Lívia, fan que s’hi barregin ramats dels dos costats de la frontera, fet poc habitual en una zona ja relativament allunyada del límit artificial aixecat arran del Tractat dels Pirineus.

Estanys del Carlit

El paisatge entre la Bollosa i el Carlit, descrit de vegades com a lunar pels seus grans rocams, i la multitud de petits llacs al llarg del camí cap aquest cim, són els principals encants de l’indret. L’indret ha estat anomenat també desert del Carlit, nom que resulta xocant per a una planura que conté tantíssima aigua; però que a l’hivern, això sí, és un verdader desert blanc. En els indrets de poc pas, les marmotes han instal·lat el seu cau, i els isards pasturen l’herba fresca regada pels estanys.

 Muflons, Font: Corriols de Llum

Paratge classificat del circ dels estanys Camporrells

Fàcil d’accés, aquest espai ric d’una flora i una fauna remarcables, apreciat pels excursionistes i els pescadors, és també un espai de pastoralisme i d’activitat forestal. Un paisatge excepcional que combina llacs de muntanya d’aigües cristalines amb alts pics com els Perics, grans pendents de roca, i vessants boscoses fins arran de les aigües dels estanys. A l’hivern l’indret és una visita obligada pels esquiadors de muntanya.

Les geleres del quaternari hi han esculpit circs i cubetes, i sobre les roques s’han format els enfilalls de llacs que donen paisatges comparables als del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Clima i vegetació en fan un paradís reservat, ple de suavitat, un territori lluminós on el blau dels llacs s’entreveu per entre els brancatges dels pins.

Estany de Lanós

Figurant entre els grans llacs pirenaics, situat a una altitud de 2.175 metres, l’estany de Lanós és habitualment un lloc de trobada pels amants de la pesca. Ofereix una bona vista sobre el Carlit, els Puig Pedrós de Lanós, i el Puig de Coma d’Or. Veritable mar interior de 3 km de llarg i 800 m d’ample, el Lanós és una immensa reserva d’aigua, un gran llac en el qual la profunditat inicial de 55 m va ser elevada a 85 m per una presa. Aquest llac era ja el més gran dels Pirineus abans de les obres, i amb elles s’ha reafirmat. Els camins a tot el seu entorn ofereixen bons punts d’observació per a veure els muflons salvatges que, si bé s’anomenen muflons dels Pirineus, s’han repoblat aquí portats des de Còrsega. Al seu entorn hi trobem estanys com el de Font-Viva, els estanys de Rouzet, el de Lanoset, o ja el de Vesines baixant per la vall de la Coma de l’Anyell. 

Foto 28. Peu de foto: Muflons, Font: Corriols de Llum

Els espais naturals classificats

Parc Natural Regional del Pirineu Català:

El gran parc natural de la Catalunya Nord, abasta 138.000 hectàrees entre les comarques de l’Alta Cerdanya, el Capcir i l’Alt Conflent, al departament francès dels Pirineus Orientals. Alberga 64 municipis, uns 21.000 habitants, i set reserves naturals. Travessat pel tren groc, que s’estén des de 1910 als 62 km entre Vilafranca de Conflent i la Tor de Querol, el parc també compta amb nou estacions d’esquí i tres banys d’aigües termals. Amb un gradient d’altituds entre els 300 i els 2.921 m, aquest territori va ser reconegut el 2.004 com els 43è Parc Regional de França gràcies a la riquesa i la fragilitat del patrimoni que conté. Sota la mirada del trencalòs i l’isard, el Pirineu català és ric per les influències tant Mediterrànies com muntanyenques, influències que confereixen una diversitat ecològica gairebé única, allotjant més de 240 espècies protegides, de les quals 49 són endèmiques. Aquesta riquesa natural també es tradueix en l’ús dels recursos en totes les formes d’energia verda: generació d’energia hidroelèctrica a les grans preses, generació d’energia solar al forn solar d’Odeillo, elevat ús de la fusta com a combustible, i ús de l’energia geotèrmica en molts llocs que gaudeixen d’ascensors d’aigua calenta natural.

Què és un Parc Natural Regional?

El Decret de 1 setembre 1.994 defineix la raó de ser d’un parc regional com “un territori de fràgil equilibri, i amenaçat amb un patrimoni natural i cultural ric, que és objecte d’un projecte de desenvolupament territorial basat en la conservació i la valoració d’aquest patrimoni”. La creació de parcs naturals regionals és competència de les Regions i la seva creació es basa en un enfocament voluntari expressat pels municipis i liderat per la Regió, amb la classificació que l’Estat assigna a les seves marques nacionals. Un territori és classificat com a Parc Natural Regional per decret, i se li assigna la marca Parc Regional del Ministeri de Medi Ambient, marca destinada a promoure una imatge de qualitat, vinculada a les activitats de protecció i desenvolupament de patrimoni dutes a terme en el territori. La classificació d’un parc regional és revisada cada deu anys.

Reserva Nacional de fauna d’Orlu

Fundada el 1.943, la reserva d’Orlu, de 4.250 ha, es converteix en reserva nacional de vida silvestre el 1.998 donat el seu alt valor patrimonial. L’Oficina Nacional de Caça i Fauna Silvestre garanteix un seguiment regular de la biodiversitat de moltes espècies de muntanya, tals com l’isard que corre com a casa per les escarpades vessants de la reserva natural, les marmotes que xiulen entre les tarteres poc temeroses al pas dels excursionistes, o els grans voltors i xoriguers cel enllà. Un passeig d’un matí ens permetrà conèixer bé la reserva i veure, molt probablement, moltes d’aquestes espècies animals.

La truita comuna

L’espècie més emblemàtica dels rius i llacs pirinencs

La truita comuna (Salmo trutta) és una espècie de peix teleosti propi de rius cabalosos d’aigües fredes i ràpides. Es troba de forma natural en els principals rius d’aquestes característiques a la regió neàrtica a la pràctica totalitat d’Europa. Al Països Catalans es pot trobar als rius de les conques del Ter, Llobregat, Ebre/Segre, Xúquer, Túria, Garona. Ocupa normalment rius ben oxigenats i freds, ocasionalment també es pot trobar en llacs.

Morfologia

Els adults d’aquesta espècie mesuren entre 33 i 41 cm de longitud, tot i que alguns individus excepcionals poden adquirir majors dimensions (s’ha documentat alguns individus de més de 13 kg i 90 cm de longitud). El color és d’un marró daurat amb taques al llarg de tot el llom des del cap fins a la cua 

 Truita Arc Iris, Font: Viquipèdia 

Distribució

Tot i la relativa estabilitat de les mides de les seves poblacions un dels majors problemes que es presenten són la fragmentació de les seves poblacions per la presència d’embassaments, especialment en els cursos de la conca de l’Ebre/Segre i la introducció d’exemplars provinents de l’Europa Central, avui dia pràcticament inexistents, però realitzades amb una certa freqüència entre el s. XIX i ben entrat el s. XX. Aquestes introduccions d’exemplars al·lòctons produeixen una pèrdua de la rica diversitat genètica present en les conques ibèriques. S’ha constatat que hi ha hagut hibridació entre els individus al·lòctons i autòctons.

Ecologia

Les truites joves s’alimenten principalment d’insectes. Les truites adultes cacen activament buscant les preses, i la seva dieta consisteix principalment (80%) d’altres truites més petites la resta consisteix en tricòpters, cargols, crustacis i amfibis.

A partir del 3r o 4t any de vida les truites es reprodueixen cada any i no són monògames, és a dir que no mantenen les seves parelles. La posta se sol produir entre octubre i desembre i la fecundació és externa: els mascles elaboren un solc al llit del riu que defensen d’altres mascles, i eventualment s’apropien d’altres solcs fets per mascles menys agressius. La femella escull un d’aquests llits per a realitzar la posta. Tot seguit el mascle fertilitza aquesta posta. En aquest moment la posta és abandonada pels pares que no realitzen cap altre cura.

Si voleu conèixer més detalls de la truita podeu visionar aquest video, del programa Bèsties de TV3, en què s’aprofundeix en l’ecologia d’aquesta espècie i dels ecosistemes lacustres d’alta muntanya, centrats en aquest cas en llacs del Pallars, de característiques pràcticament id’entiques a les dels llacs del Capcir i la Cerdanya.

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/la-truita/video/5558718/

Els llacs de la ruta Carlit 50 Estanys estan sotmesos a diverses regulacions en quant a pesca i bany, així que serà bo

Una mica de geografia: les tres comarques que acullen la ruta

El Capcir

El seu sobrenom és el del petit Canadà pels seus grans espais salvatges, i és l’altiplà habitat més alt d’Europa amb una mitjana de 1.500 m d’altitud. Les glaceres del quaternari, període geogràfic de 2,6 milions d’anys fins avui, han modelat paisatges fascinants com el circ de Camporrells, el relleu erosionat de Madres, o la vall glacial de Galba amb la característica forma d’U. Un medi natural d’alt nivell ecològic que presenta espècies protegides com la perdiu blanca, ocell que canvia de color segons la temporada per a adaptar-se al seu entorn natural, l’alta muntanya, o grans boscos com el bosc de la Mata, amb les formes extravagants dels pins ganxosos, que ofereix nombroses activitats familiars tant terrestres com aquàtiques; i l’agricultura encara ben viva, que també ha canviat el paisatge al llarg del seu ús mil·lenari.

Llac de Matamala, El Capcir, Font: A Pas d’Isard

La Cerdanya

Aquest altiplà transfronterer a 1.200 m d’altitud, la plana per sobre dels 1.000 metres més extensa d’Europa, és ideal per a la recerca i la millora del rendiment físic dels atletes d’alt nivell amb el centre nacional d’entrenament en altitud de Font-Romeu. La Cerdanya gaudeix d’un territori tant pla com muntanyós molt assolellat, amb més de 3.000 hores de sol per any, no és sorprenent trobar centres de recerca sobre l’energia solar com la central Thémis i els forns solars d’Odeillo i de Mont-Lluís (el forn solar més antic del món). Una altra de les particularitats del territori és l’enclavament de Llívia, resultat de la història amb les lluites passades entre els regnes de França i Espanya, que van acabar el 1659 amb el Tractat dels Pirineus. Tota ella terra catalana, s’encaixa amb l’Alta Arieja (Occitània) a la zona del coll de Pimorent i l’estany de Lanós.

L’Alt Arièja

Aquesta comarca, plenament a la vessant nord dels Pirineus, és la part més muntanyosa del departament occità de l’Arieja, a la regió del Mígdia-Pirineus, i pren el nom del riu que neix sota el Pas de la Casa (Andorra) i s’estén des del Coll de Pimorent fins a trobar-se amb la Garona.

Les valls de l’Arieja són entretallades, llargíssimes, salvatges i amb un caràcter únic. Al fons de les valls les condicions de vida han estat molt dures, els seus pobles són petits, pobres, amb una població envellida, tot i que és una terra de frontera, i durant un temps van ser terra la promesa de molts catalans i espanyols republicans.

Hi destaquen algunes grutes prehistòriques importants, i recentment la divulgació del catarisme li ha donat una certa presència mediàtica.