Entorn natural i cultural

Reviu els principals passos de la Retirada enmig de bells espais naturals protegits

El Canigó s’aixeca imponent entre les comarques nord-catalanes del Conflent, el Vallespir i el Rosselló, i es divisa proper des de l’Empordà i la província de Girona en general.

És un indret altament emblemàtic que ha estat font d’inspiració de poetes, llegendes i dites populars; i llar, durant centúries, de bosquerols, ramaders, masovers, pastors, fargaires, camperols, monjos, bandolers, traginers, carboners, pelegrins, naturalistes, excursionistes…

Fascinat i intrigat per la seva elevada silueta, l’ésser humà va témer, va respectar, va admirar i va conquerir respectivament aquests cims glorificats pels relats i les llegendes. Considerada durant molt temps la muntanya més alta dels Pirineus, el massís del Canigó es va anar convertint en la muntanya sagrada dels Països Catalans.

La muntanya sagrada dels Països Catalans?

n tota la serralada pirinenca no trobem uns desnivells tan destacats com els que presenta aquest massís respecte les planes que el voregen, 2.700 metres, situades al nivell del mar. No és d’estranyar que fins ben entrat el segle XVIII es mantingués la creença immemorial que el Canigó era la muntanya més alta dels Pirineus. La seva proximitat a la Mediterrània, a menys de 50 km en línia recta, el convertia en una senya inequívoca per a tots els navegants.

El mite creix, però, quan aquest massís esdevé durant la Renaixença, és a dir, en el moment d’arrancada del ressorgiment nacional de Catalunya, l’emblema geogràfic per excel·lència del territori català. Jacint Verdaguer, artífex de la Renaixença literària, el converteix el 1.886 en protagonista d’una epopeia que té com a escenari el conjunt de la serralada pirinenca. El Canigó esdevé un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement català que es desenvolupa a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. És a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat, i el Canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació del gran poema de Mossèn Cinto.

Una sèrie de tradicions comunes acosten encara avui aquests territoris, la més emblemàtica de les quals és l’encesa de la flama del Canigó. Cada 22 de juny a les 22.30h, el cim del Canigó llueix de mil focs, i és a partir d’aquesta gran foguera que s’encendran totes les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans. A trenc d’alba del dia de la revetlla, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la flama del Canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. 

Amb el pas del temps, el Canigó roman al subconscient col·lectiu de tots els catalans, i se’l venera com a enllaç inqüestionable entre el nord i el sud, tan propers, tan germans, però a voltes tan poc comunicats per l’orografia del Pirineu axial, fet accentuat per la frontera aixecada arran del Tractat dels Pirineus (1659). Viatjar al Canigó té l’encant de creuar una frontera sense moure’s del propi país, simbolitza l’abraçada al germà exiliat que és car de veure, però a qui s’estima com el primer dia. O potser més. I a qui el temps i els homes han convertit en un bressol, un mite, un far, una icona… Sens dubte, en la muntanya més mítica del Pirineu català.

Verdaguer, creador del mite

El 1.879 Verdaguer féu una estada medicinal al balneari de La Presta (Prats de Molló) que li despertà l’interès per la muntanya propera del Canigó, per on va fer nombroses excursions en solitari, fins assolir-ne el cim. Més endavant, motxila a l’espatlla i també en solitari tornà a explorar aquesta muntanya fins no deixar cap racó per explorar, però apuntant contínuament notes i dades a la llibreta que mai l’abandonava.

L’impressionà tant el massís i els temples i monestirs – o ruïnes – que anà dscobrint que es convertí per a ell en una verdadera obsessió que li féu néixer el desig d’escriure sobre aquesta muntanya. Durant els estius de 1.883 i 1.884, presa ja la decisió, començà a escriure alhora que recorria la serralada sencera amb el seu bastó d’avellaner, la sotana, el breviari i el quadern de notes, a vegades enmig de torbonades i tempestes. Pujà a la Maladeta i al Puigmal, visità el Pallars i la Vall d’Aran… llocs que a pesar de la seva bellesa li semblaven inferiors a la seva estimada muntanya. I així, caminant per les muntanyes, parant-se aquí i allà, sorgí en la seva ment una “llegenda pirinenca dels temps de la Reconquesta”, i el poema d’amor entre el cavaller Gentil i la fada Flordeneu. Heus ací alguns dels seus versos:

Lo Canigó és una magnòlia inmensa
Que en un rebrot del Pirineu se bada;
Per abelles té fades que la volten,
Per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
Que plateja l’hivern i l’estiu daura,
Grandiós veire on beu olors l’estrella,
Los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
Los Estanyols ses gotes de rosada,
I és son pistil aqueix palau aurífic,
Somni d’aloja que del cel davalla.

“Cant II, Flordeneu”
Del Canigó gegantí
Gentil en la cima es troba,
Davant d’un quadro diví
Que tots els sentits li roba.

“Cant VI, Nuviatge”
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.
Epíleg, Los dos campanars

El Canigó segons els savis

Josep Pla: “Mossèn Cinto conegué com ningú el nostre país, el Pirineu i el Rosselló d’una manera prodigiosa”. 

Jordi Creus: “Del Pallars al Ripollès i de la Val d’Aran al Vallespir, Verdaguer havia trepitjat abastament el territori. Excursionista pioner, el poeta havia fet per primer cop el cim del Pic de Balaig – nom tradicional de la muntanya del Canigó – a finals de la dècada de 1870, ascenció que repetiria diverses vegades al llarg de la seva vida”. 

Jordi Vila-Abadal, exmonjo del Monestir de Sant Miquel de Cuixà: “El Canigó és un símbol de la nostra identitat; i, com ella, sotmès malauradament al domini d’altri. Més enllà del Canigó–muntanya, hi ha un Canigó–símbol, que per a cada u té un significat particular i intransferible però que, col·lectivament mirat, representa allò de comú que tenim els ciutadans de països de llengua catalana i ens confereix identitat”.

Joan Maragall sobre els primers excursionistes de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i el Centre Excursionista de Catalunya: “Aquells joves romàntics que resseguien els viaranys imaginaris de Gentil i Flordeneu, embriagats per un paisatge on intuïen que s’aferraven les arrels col·lectives de tot un poble. El seu excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és amor; i no és pas tampoc un amor abstracte a la natura, sinó a la nostra natura”.

Eduard Vila i Riba, membre del CEC (1.906): “El Canigó és un lloc d’excepció per a contemplar les Catalunyes del Rosselló i de l’Empordà, totes una, tota hermosa, encara que repartida entre dos estats famolencs que li han mercadejat a costes de la nostra pròpia sang”.

Eduard Voltas, ex-director revista Descobrir Catalunya: “Per causes històriques, el Canigó ha esdevingut una mena de “Montserrat del Nord” des del punt de vista de la mitologia nacional, i en una Meca de l’excursionisme català.

Josep Pla: “El Canigó, la muntanya diamantina: coberta de neu, lleugerament rosada, , semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada”.

Jean-Pierre Bobo, historiador: “L’amor dels catalans pel Canigó, aquest amor sense raó, apassionat, es confón amb l’amor de la terra catalana i del país nadiu. El canigó és un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixament català que es desenvolupa a finals del s. XIX a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. I és a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat. I el canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació, el 1.886, del gran poema Canigó de Jacint Verdaguer.”

Josep Ribas (Sant Llorenç de la Salanca, 1931), professor i il·lustrador rossellonès: “El Canigó tenia una triple vocació: a més de ser una terra de llibertat i un espai pastoral i miner, era també un centre d’alta espiritualitat, amb abadies romàniques i esglésies barroques.”

Patrimoni tangible i intangible

Etimologia del mot “Canigó”, suposadament pre.romana: el mot actual seria l’evolució de l’antic Kanikono, “el gegant blanc”. El nom de la muntanya, però, va ser durant molts segles el Pic de Balaig, topònim ja present a diversos indrets del Massís. La Vall de Balaig es considera la capçalera de la ribera de Taurinyà, sota la pica del Canigó, al llarg de la qual passa la carretera forestal que condueix a l’avetar de Balaig i al refugi dels Cortalets, més amunt de l’estany de Balaig.

La flama del Canigó: durant tot l’any, el Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté encès des de l’any 1.955. A trenc d’alba del dia 23 de juny, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la Flama del canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània.

Monestir de Sant Miquel de Cuixà: Sant Miquel de Cuixà és un monestir benedictí situat al peu del Canigó, a la vall del riu de Llitera o ribera de Taurinyà, dins el terme municipal de Codalet, al Conflent. Va ser fundat per l’arxipreste Protasi l’any 879. Va ser amb els abats Garí i Oliba quan es va convertir en un dels centres espirituals i culturals més importants de Catalunya en temps feudals. És el monument més interessant de l’arquitectura preromànica o del romànic inicial. L’actual conjunt monàstic és el resultar de tres moments constructius: el temple consagrat el 974, les reformes i noves construccions de l’abat Oliba durant la primera meitat del segle XI, i el claustre correspon a l’època de l’abat Gregori. El Monestir de Sant Miquel de Cuixà ha estat elegit per votació popular com una de les Set Meravelles del patrimoni cultural material de Catalunya.

Monestir de Sant Martí del Canigó: L’abadia de Sant Martí del Canigó es troba a 1.094 m d’alçada, darrere d’un aflorament rocós del massís del Canigó, a les altures del petit poble de Castell de Vernet, al Conflent. És cap a l’any 997 (primer esment d’aquesta abadia), per iniciativa de Guifré II de Cerdanya, comte de Cerdanya i del Conflent i gran nét de Guifré el Pilós, que s’emprenen les obres de construcció de l’abadia de Sant Martí del Canigó per tal de fer-hi venir una comunitat de monjos benedictins. Els primers vindran des de l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Codalet, al Conflent. Les donacions dels comtes de Cerdanya impulsen, ràpidament, el creixement de l’abadia, que es converteix en un dels principals monestirs de la regió, el qual rivalitza amb el de Sant Miquel de Cuixà i el d’Arles. Els capitells del claustre daten del segle XII i del segle XIII. El terratrèmol de Catalunya de 1428 va destruir el monestir. La comunitat religiosa el va abandonar entre 1783 i 1785. L’abadia de Sant Martí del Canigó és un lloc on encara es manté la vida religiosa, regida per una comunitat catòlica. 

El Refugi de Cortalets: inaugurat el 4 de setembre de 1899 pel Club Alpí Francès, va ser un dels primers refugis dels Pirineus, passant a ser un dels punts estratègics del pirineïsme català. Capítol a part mereix el període de la segona guerra mundial, en què durant l’Ocupació va ser usat pels maquis, i incendiat per les forces alemanyes el juny de 1944, per ser reconstruït posteriorment el 1.948

Medi Natural:

Grands Sites de France: Grand Site du Massif du Canigó

El paratge classificat avui com a Gran Paratge del Massís del Canigó s’estén al llarg de 7.820 ha a la part més elevada del massís i les seves carenes més altes. Estructurat a l’entorn de la Pica del Canigó, al sud-oest segueix la carena fins al cim del Puig de Sethomes i inclou el Puig de Rojà. Al sud-est segueix una altra carena fins al Puig de Galinassa i al sud, costat de Vallespir, hi delimiten el Puig de Gallinàs i el Puig dels Sarraïs. Per l’aresta oest s’arriba al Pic de Gazamir, al nord, la carena fins al Pic Joffre, i al nord-est i l’est al Mas del Rei i el poble de Valmanya. Inscrit en el Codi Francès del Medi Ambient des de l’aprovació de la Llei de 12 de juliol de 2010, l’etiqueta Grand Site de France reconeix tant el valor únic del lloc com l’interès del projecte de preservació, gestió i desenvolupament.

Terra d’extracció de ferro en el passat, aquesta muntanya és ara un espai òptim per al senderisme, amb els seus 450 km de senders que permeten fer la volta al massís, descobrir les seves carenes més aèries, o endinsar-se en els petits llogarets i turons que envolten la preuada Pica del Canigó. El Canigó divideix les aigües de la Catalunya Nord i les aboca en dues valls paral · leles per on flueixen els seus dos grans rius: el Tet i el Tec.

Heus aquí una descripció dels seus paisatges des dels diversos punts de vista de l’evolució natural.

Origen geològic – geomorfològic

El Canigó es va formar al mateix temps que la resta de la serralada pirinenca, és a dir, sota la pressió de la placa ibèrica contra la placa europea. El massís està compost per roques metamòrfiques, roques aflorades a la superfície a causa de la gran pressió i temperatura experimentada per les capes més profundes. El relleu actual és el resultat dels brutals moviments d’aixecament i d’una erosió implacable i particularment representativa de la situació meridional del massís.

Aquesta gran varietat de roques conté una abundància de minerals explotats per l’home des de l’època gal·lo-romana: siderita, barita, ferro, quars i or. També s’hi ha extret talc, marbre, fluorita i tungstè. El Canigó ha estat un indret de recursos i riqueses explotades pels humans des de ben aviat.

Gradient paisatgístic

Tres grans estatges paisatgístics es poden definir al massís del Canigó:

Pics i carenes: des de la Pica del Canigó es defineix una cresta nord-sud amb el Puig Sec i el Tretzevents cap al sud, i el Pic Jofre cap al nord . Una altra carena, aquest cop amb orientació est-oest dibuixa una successió de pics que s’eleven des 2100m a 2730m d’altitud, i que tenen continuïtat més enllà de l’espai catalogat com a Grand Site.

Les valls: els contraforts de la muntanya estan clarament marcats: accidents topogràfics, engorjats i valls estretes (vall de Rojà, vall de Mentet, vall de Cadí, vall de Fillols, etc.). Aquest estatge defineix en gran part la geomorfologia i el paisatge del massís.

Balcons: d’una morfologia molt peculiar, els balcons dominen cap avall les vistes sobre les valls, i s’uneixen cap amunt amb les crestes que duen als principals pics del massís. Són en realitat superfícies d’erosió, testimoni d’antigues fases climàtiques locals.

La modulació del paisatge per part de l’home
Els paisatges actuals del Canigó són el resultat de fenòmens naturals (geològics, climatològics, biològics), però també la conseqüència de segles d’història on l’home ha deixat l’emprempta de les seves activitats, creences i estils de vida. El Massís del Canigó ha estat sempre una font de riquesa per a la regió, i ha estat poblat ben bé fins al període d’entreguerres (anys 20 i 30 del segle XX), i des dels inicis de les civilitzacions, amb traces trobades des del període Neolític. Així, el Canigó ens mostra un present que reflecteix les diferents ocupacions i explotacions dutes a terme per l’home al llarg dels segles i mil·lenis:

La ramaderia i el pasturatge ha estat una de les activitats més practicades al massís del Canigó. Ja al segle IIO a.C. hi ha definits camins de transhumància, llavors afavorida per l’obertura de camins per a la mineria del ferro a les muntanyes. El pasturatge hi viurà el seu màxim esplendor a la fi del segle XVII, principis del segle XVIII, i després experimentarà un descens en la segona meitat del segle XIX, temps de grans reestructuracions industrials i econòmiques.

L’explotació de minerals ja es duia a terme el primer segle abans de crist, amb l’extracció de ferro, tot i que caldrà esperar a l’edat Mitjana per veure aparèixer les primeres fargues.

L’explotació de minerals contribuirà a la sobreexplotació dels boscos, per l’ús de la llenya com a combustible, afectats també pel pasturatge i per l’ús del desembosc per als cultius. L’auge de la indústria del ferro té lloc als segles XV i XVI, però al segle XVIII una política de reforestació priva les fargues catalanes de combustible, i les petites fargues desapareixen en favor de les indústries més grans. Així, la mineria sobreviu fins al segle XX que va veure el tancament de l’última empresa a Vetera, el 1981. Encara avui, però, hi ha present un important patrimoni industrial que marca el paisatge.

La gestió dels boscos: l’explotació forestal va ser tal que es va arribar a la pràctica desaparició de la totalitat dels boscos del massís. El desenvolupament massiu de fargues requerien contínuament els recursos de combustible, i l’agricultura i el pasturatge van contribuir també a la desaparició dels boscos. Aquesta brusca desforestació, naturalment, va acabar causant greus problemes d’esrosió i inundacions Els aiguats de 1940 van provocar el vessament de desenes de milions de tones de sediments al Rosselló, encara poc urbanitzat, i van causar la mort de nombrosos refugiats catalans i espanyols, que havien construït refugis improvisats al llarg del riu Tec. Calia reconstituir una coberta forestal densa al Conflent i al Vallespir, de manera que el 1943 es va establir el Servei de Restauració del Terreny de Muntanya per a lluitar contra l’erosió, amb actuacions com repoblaments forestals, refermaments del terreny, creació de petites preses als rius, etc., un servei que avui segueix sent vigent.
Arquitectura militar: la propietat d’un límit territorial. El Canigó, des de sempre en situació fronterera, ha estat una zona de conflictes i tensions al llarg de la història. Aquesta situació li ha conferit un rol defensiu, motiu pel qual es van anar erigint dos tipus d’edificis militars sobre el massís: les torres de guaita i les viles fortificades. Encara avui resten dempeus més d’una desena de torres (aixecades a partir del s. XI), i tretze viles o castells fortificats, amb especial relevància de Vilafranca del Conflent (s. XI) i Prats de Molló (s. XV)

Arquitectura religiosa: des de la prehistòria, el massís del Canigó ha estat utilitzat com a espai sagrat (dolmens, monuments megalítics, sepultures, etc.). A l’Alta Edat Mitjana es confirma aquesta tendència amb la construcció de nombrosos edificis religiosos a l’entorn de la muntanya, tant a les valls com a les parts més elevades. Amb petites ermites rurals o grans monestirs, la muntanya es cristianitza, i neix un art romànic català amb influències hispàniques i llombardes que trobem, en el seu màxim esplendor, als monestirs de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó.

Els pobles: el contrast entre el Conflent, el Vallespir i els Aspres radica no només en els paisatges sinó també en els tipus d’ocupació que l’home hi ha fet. Al Vallespir i Els Aspres sempre ha estat dispersa, ocupant la muntanya, mentre que al Conflent hi van anar creixent viles més denses a les faldes de les muntanyes i als fons de les valls. L’orografia va anar donant lloc a una identitat diferent entre els habitants d’aquestes comarques muntanyoses i els de la plana del Rosselló. Les seves viles, però van anar patint despoblament a mesura que es van anar abandonant les activitats mineres a principis de segle XX, i amb les diverses crisis del món rural d’aleshores ençà.

El desenvolupament del turisme: A finals del segle XIX, el Canigó canviarà radicalment la cara amb l’obertura massiva del turisme. És el president del Club Alpí Francès de París, Charles Durier, qui, conquerit per la bellesa del paratge, decideix que “caldria obrir un pas per facilitar l’accés al cim”. Així, té el dubtós honor d’emprendre una fase de destrucció del medi natural per satisfer les “necessitats” d’oci de la classe burgesa de les ciutats. Eren altres temps, i el 18 d’agost de 1886 es van utilitzar tres càrregues de dinamita per a crear la “Bretxa Durier”. Aquesta és l’era del turisme burgès, nascuda a principis de segle arran del termalisme a Vernet o Prats de Molló. El Xalet de Cortalets es va completar el 1899 i marca el començament de la domesticació del massís.
Els altres 10 llocs han estat guardonats com a Grand Site de France des de 2004 són Orgnac, Sainte-Victoire, la Pointe du Raz, el Pont du Gard, Mont Beuvray Bibracte, Puy de Dome, el Marais Poitevin, Sant-Guilhem-le-Desert Gorges de l’Hérault, Deux Caps Blanc-Nez i Gris-Nez Somme.

La fauna
L’isard (Rupricapra pirenaica) és el gran mamífer capaç de resistir les condicions climàtiques de l’alta muntanya. Es desplaça sobre la neu o el gel gràcies al disseny especial de les peülles. Es mou i salta sense dificultat pels grans pendents i tarteres. La marmota (Marmota marmota) és una espècie que ha recolonitzat la zona i actualment està en expansió. Viu en paratges alpins i és un dels aliments de l’àliga daurada. L’ermini (Mustela erminea) és un carnívor de mida petita. A l’estiu té el pèl de color bru clar i la cua acaba en un pinzell negre, i a l’hivern es torna blanc per passar desapercebut en mig de la neu. El tritó pirinenc(Euproctus asper) és un amfibi amb cua, endèmic dels Pirineus i àrees properes. Se’l pot observar en molts rius i torrents de la zona. La granota roja (Rana temporaria) mostra una distribució semblant a la del tritó pirinenc. És una espècie euro-siberiana. Refusa les aigües contaminades.

L’àguila daurada (Aquila chrysaetos) és un dels rapinyaires més espectaculars . Planeja per extenses àrees buscant aliment. El trencalòs (Gypaetus barbatus) és un rapinyaire molt especialitzat, que es deixa veure amb relativa freqüència per l’alta muntanya. Aprofitant les tèrmiques, ens visiten sovint grups de voltors. Encara que no s’ha comprovat la seva nidificació a la zona són molt fàcils d’observar. La perdiu blanca (Lagopus mutus) és una espècie representant de l’estatge alpí. És un ocell que quan substitueix les plomes les canvia de color. Durant l’hivern mostra un plomatge blanc per passar desapercebuda enmig de la neu. Durant l’estiu la coloració mostra unes clapes brunes que la confonen amb les roques del contorn. Fins i tot té plomes a les potes per resistir les baixes temperatures. El picot negre (Dryocopus martius) és l’espècie picot més gros d’Europa i es distingeix dels altres picots pel seu plomatge negre amb el cap i el clatell de color vermell.

La flora i la vegetació

El Pirineu Oriental en genaral, i el massís del Canigó en particular, per la seva orografia de relleu contrastat i per la pluviositat considerable que presenta, permet l’organització d’una gran diversitat de comunitats vegetals.

L’estatge alpí (2.300 – 2.900 m) està constituït fonamentalment per prats, amb la presència d’una gran quantitat de flors, la major part de coloracions molt vistoses. Plantes com el panical blau (Eryngium bourgatii) o la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum) són pròpies d’aquesta zona. Fonamentalment, als cims s’hi formen les tarteres constituïdes pel rocallam esquerdillat i mòbil on s’han adaptat a aquests indrets un bon nombre de plantes. L’herba blanca (Senecio leucophyllus) mostra una atapeïda pilositat, és endèmica dels Pirineus Orientals, com el Julivert d’Isard (Xatardia Scabra) o el pensament alpí (Viola cenisia), que té unes flors oloroses. La tora blava (Aconitum napellus) és una planta que fa unes flors d’un intens color lilós, creix en indrets freqüentats pel bestiar. Acumula alcaloides que la fan tòxica i alhora medicinal.

L’estatge subalpí (1.600 – 2.300 m) està potencialment dominat per comunitats de pi negre (Pinus uncinata), que és capaç de sobreviure on les condicions climàtiques són més adverses, pocs nutrients, vent, fred, neu, per això sovint es veu recargolat i de formes estranyes. El neret (Rhododendron ferrugineum) forma el sotabosc d’aquestes pinedes. La genciana groga (Gentiana lutea) creix en prats naturals a cavall de l’estatge montà i alpí. És una espècie renombrada a conseqüència de la seva utilització per fer aperitius. L’avetar forma boscos que s’acaben barrejant amb les fagedes.

L’estatge montà (700 – 1.600 m) està constituït per boscos d’arbres caducifolis i de pi roig. La fageda és un bosc que es desenvolupa en indrets humits, fondalades i algunes torrenteres. Pot presentar una gran riquesa florística. El gerani nuós (Geranium nodosum), el lloreret (Daphne laureola), l’herba fetgera (Anemone hepatica), l’el·lèbor verd (Heleborus foetidus), la maduixera (Fragaria vesca) són altres de les plantes que podrem trobar en aquest estatge. També hi trobem la pineda de pi roig (Pinus sylvestris), la roureda de roure pènol (Quercus robur) roureda de roure de fulla gran (Quercus petraea) o la roureda de roure martinenc (Quercus pubescens), que representa una transició entre el bosc mediterrani i el centreuropeu.
Al bosc de ribera les plantes que el constitueixen estan adaptades a suportar les embranzides de l’aigua i els impactes mecànics de les roques durant les avingudes. És un bosquet que ressegueix els rius i serveix d’aixopluc per la fauna. El composen el vern (Alnus glutinosa) , el salze blanc (Salix alba), les bogues (Typha angustifolia), etc.
Les orquídies són una de les famílies de plantes més espectaculars durant l’època de floració i potser de les més evolucionades. Al Ripollès s’han trobat 43 espècies d’una total de 58 citades a Catalunya.

Recordem als excursionistes de quedar-se en els senders senyalitzats. Els campaments, collites i recollida de minerals són prohibits per la reglamentació.

Etapa 5

Ascens al Puig Neulós (1.256 m), punt culminant de l’Alt Empordà i el Rosselló, al cor del Paratge Natural d’Interès Nacional de la Serra de l’Albera. Des d’aquí, un impressionant corriol carener ens passeja cap a llevant amb vistes al mar, entre les planes de l’Empordà i el Rosselló, talment com si del vol d’una àliga es tractés. Passejarem pels prats de la carena de l’Albera que, a voltes, s’endinsaran dins d’espectaculars fagedes aixafades pel vent. Boscos fresquets instal·lats en paratges hostils de tramuntana. Abans de la balconada del puig de Sallafort, es vorejarà la Reserva Natural del bosc de la Maçana (municipi d’Argelers), un bosc madur que recomanem visitar amb calma si s’allarga l’estada un cop arribats a Cotlliure. 

 

Parc Natural de la Serra de l’Albera

Elements d’interès històric vinculats a l’exili:

Cotlliure (Rosselló)

  • Memorial del Castell-presó de Cotlliure (espai de reclusió política per a exiliats republicans considerats perillosos, durant el 1939)
  • Tomba memorial d’Antonio Machado (Cementiri de Cotlliure) (1958)
  • Memorials a Antonio Machado / Residència Quintana (lloc d’estada de Machado a Cotlliure el febrer de 1939). El carrer porta el nom del poeta.
  • Maternitat d’Elna

Vestigis de la Retirada al llarg de la travessa

Altres vestigis de l’etapa no vinculats a l’exili:

  • Pou de neu del Puig Neulós: fabulós pou de neu de més de 12 metres de profunditat i sis de diàmetre, cobert i situat sota el cim al seu vessant sud.

El Memorial Democràtic i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà, amb la col·laboració del MUME, van senyalitzar el 2009 un seguit d’espais de memòria de la guerra civil i l’exili a l’Alt Empordà que porta el nom de Retirada i Camins de l’Exili de l’Alt Empordà. El Pays d’Art et d’Histoire Transfrontalier les Vallées Catalanes du Tech et du Ter ha fet difusió, des del 2013, del Patrimoni memorial de la zona dels Pirineus mediterranis relatius a l’exili republicà espanyol.

Aquesta informació ha estat parcialment extreta de la interessant pàgina web del Museu Memorial de l’Exili (MUME)

LLIBRES RECOMANATS PER A SITUAR-SE AL TERRITORI

Si, a l’hora de fer un viatge a peu com aquest, us agrada llegir llibres relacionats amb la zona, us podem recomanar els següents, alguns vinculats a l’exili, i d’altres no:

  • Els vençuts, de Xavier Benguerel (1955)
  • El setè camió, d’Assumpta Montellà (2007)
  • La maternitat d’Elna, d’Assumpta Montellà (2007)
  • El dia de l’ós, Joan-Lluís Lluís (2004)
  • La punyalada, Marià Vayreda (1904)