Què fa tan gran l’excursionisme?

Què fa tan gran l’excursionisme?

En el marc d’una narració de l’etapa Ulldeter – Merialles, segona etapa de la travessa dels Refugis del Torb, introduïm una sèrie de reflexions per a explicar-nos els diferents valors que fan tan gran l’excursionisme, des del nostre humil punt de vista. Si us ve de gust, aquí va…

Arribats a la Portella de Mentet ens aturem a treure’ns algunes capes de roba i a divisar la grandesa del que deixem enrere. Els llegendaris circs de Morens i d’Ulldeter han estat seu, des de bon principi, de les il·lusions de tots els excursionistes d’aquest país. Tots ells sense excepció, un dia i un altre des de farà prop de dos segles, han volgut enfilar-se al Coll de la Marrana, admirar l’escarpat Gra de Fajol des de la creu del Bastiments, atrevir-se a conquerir el Pic de l’Infern, o culminar la travessa fins a Núria en una jornada que quedarà per sempre en el cor dels aventurers. La toponímia col·labora a engrandir-nos l’ànima: el coll de la Geganta, les comes de Malinfern, el roc de la Mort de l’Escolà, el circ de Bacivers, el sot de l’Ós… indrets de llegenda batejats durant les vivències dels pastors mil·lenaris que des de sempre eren els únics valents que s’enfilaven per aquestes contrades, i que en degueren veure de tots colors per a escollir segons quines descripcions. Les seves creences desmesurades, les tempestes de muntanya, la solitud dels pasturatges, i potser alguna herbota massa forta els feien viure aventures avui inimaginables. I gràcies a això cada racó té un nom digne de llegenda per a explicar a la vora del foc.

La vista evita fixar-se en l’estació d’esquí. La batzegada seria massa forta. Tocaríem de cop de peus a terra i res més lluny del que desitgem, no volem baixar de la mística i adonar-nos que la irreverència antròpica està arribant gairebé als cims de les muntanyes. L’excursió ens està reconnectant amb l’ànima, amb el país, amb el paisatge, amb els ancestres i amb les llegendes, i se’ns fan insuportables els gargots que dibuixen les pistes. Ni tan sols m’atreveixo a comentar en veu alta la profecia d’Eliseu Reclus a Histoire d’une Montagne (1.880), en què aventurava: “La soledat, en allò que queda de naturalesa lliure, es farà cada vegada més necessària per a l’home que, lluny del conflicte de desitjos i d’opinions, vulgui enfortir el seu pensament. Si els llocs més formosos de la terra arribessin a convertir-se un dia en punt de reunió dels ociosos, a aquells a qui els agrada viure a la intimitat amb els elements no els quedaria altre recurs que fugir en una barca a alta mar, però sempre enyorarien les muntanyes”. M’ho reservo per a no espatllar el moment!

Pastorella a Ulldeter

Cada època de l’any té la seva flora, en aquest cas la Pastorella tenyeix de blau els prats

Des del nostre tranquil mirador tenim mil-i-una possibilitats: ens podem enfilar al suau Pic de la Dona o podem arribar-nos al solitari llogaret de Mentet per fer honor al pas natural que dóna nom a l’indret, però decidim fer-la més grossa. Anirem a la recerca del mite, de la muntanya sagrada dels catalans, el Canigó, al llarg de tot aquest llom de carena que separa el Vallespir del Conflent, i que ens mostrarà tots els tresors llevantins del país: des de l’Alta Garrotxa a la plana del Rosselló i des del golf de Roses a les carenes del Carlit.

Engrescats, res ens ve més de gust mentre caminem que xerrar sobre la nostra passió per l’excursionisme des de tots els seus vessants, lloar-ne totes les seves virtuts i enaltir aquesta activitat que ens ha estructurat la identitat al llarg dels anys. Caminem sobre camins antics. Camins que les eugues de Molló fa centúries que transiten per a buscar-hi aliment a l’estiu, els peregrins de Pi de Conflent els han usat en els seus romiatges cap a Núria, i els nostres avis van fer servir durant la retirada republicana de no fa gaire més de quatre dies. Al llarg de la història, els camins han estat un dels elements clau en l’estructuració dels territoris i en el desenvolupament de les comunitats que els han habitat, i això pren especial rellevància ara que arribem a la Portella de Morens, un altre pas natural entre el Ripollès i el Conflent, entre les Catalunyes d’ambdós costats dels Pirineus. Les relacions que aquests camins han teixit al llarg dels anys entre ambdues vessants d’aquests muntanyes es burlen de qualsevol mapa polític o tractat entre estats de capitals massa llunyanes. Tantes passes han precedit les nostres per aquest mateix corriol, que gairebé caminem elevats uns centímetres de tant gruix d’història que tenim a sota els peus.

Avançant a pas valent coneixedors que l’etapa serà llarga, a la Portella de Callau saludem un grup de ciclistes que deu fer tard a dinar i amb prou feina tenim temps a apartar-nos del llit del camí. M’agradaria estar tan en forma com aquests nostres germans de muntanya, penso. Però són els germans esverats. Han canviat els peus per rodes, i la rapidesa amb què es desplacen no els permet aprofundir tant en la descoberta del territori, sinó simplement sobrevolar-lo. Com deia el mestre Pau Vila, “la Geografia es fa amb els peus tant o més que amb el cap”, i és que caminar, aquest saludable exercici tan a la mesura de l’home, ens permet amarar-nos del nostre entorn per a conèixer-lo tan intensament, que no podem fer altra cosa que respectar-lo i estimar-lo. Caminar és, realment, desplaçar-se al ritme natural de l’ésser humà.

Al roc de la Mort de l’Escolà entrem de ple a les Esquerdes de Rojà, aquesta espectacular crinera de roca que uneix el Roc Colom i el Pla Guillem, talment com el clatell d’un cavall ajagut. I ens hi embadalim amb un erol de pastorelles (Gentiana verna), aquest floreta blava que alegra alguns prats alpins. Una altra de les grandeses de l’excursionisme és la d’ensenyar-nos els tresors de muntanya, i convertir-nos en petits i modestos naturalistes que gaudeixen compartint amb els companys de travessa algunes espècies vistes a muntanya i contrastades en algun llibre de flora. L’àrnica, els marcòlics o les orquídies ens alegren cada pas, i conformen a terra un paisatge que competeix en bellesa amb el que se’ns mostra a l’horitzó de les muntanyes. Aquesta joia ens la produeix també la descoberta de la fauna. Aquell màgic moment en què tres isards creuen el torrent fugint de nosaltres, o en què la marmota s’aixeca sobre la roca xisclant a les companyes que s’amaguin als seus caus. Ens omple d’orgull saber distingir l’àliga daurada del voltor, la gralla del corb, o el cabirol de l’isard, i reconèixer la marmota, el teixó, el mufló o la perdiu blanca. Esdevenim una mica especialistes, una mica pirineïstes, i el bagatge adquirit als llarg de les excursions ens fa sentir importants de conèixer l’entorn més que els altres, tot i que puguem comptar les espècies que coneixem amb els dits de les mans.

Entre la Portella de Rojà i la Portella dels Avets se’ns apodera el silenci. Portem per dins la joia de l’excursió, i només la lleugera tramuntana i el trepig del camí acompanyen els nostres pensaments. Ens distanciem els uns dels altres, cadascú al seu ritme, i gaudim de la pau de l’entorn en solitari. L’amplitud de l’espai apaivaga qualsevol neguit que puguem haver pujat des de la terra baixa, i la solitud permet reposar els pensaments, sedimentar les idees, fruir les sensacions. L’isolament del moment reforça la pau interior i el nexe amb la natura, i m’atreviria a dir que és tan positiu a muntanya com la companyia. És bo alternar-ho, sens dubte, i saber gaudir del silenci, una de les principals virtuts de la naturalesa. Afortunadament han quedat enrere el temps en què les Monteses i les Bultacos regnaven prop dels cims, i feien ressonar arreu els seus motors durant tota la jornada.

Gra de Fajol Petit des del Bastiments

Durant tota l’excursió, quan ens girem enrere per gaudir del que ja hem caminat, veurem el bell perfil escarpat del Gra de Fajol Petit

Ens reagrupem a la Portella de Roques Blanques per fer un mos, que ja ens ho estem guanyant, i fem córrer els fuets, els fruits secs i la xocolata, en un altre dels moments agradables de la jornada. Al final, uns glops de ratafia també compartits ens ajudaran a afrontar l’ascens del Puig de la Collada Verda (2403 m), on assolirem el cim de la jornada que ens servirà sobretot de gran mirador. L’ascens ens acosta a les arestes i els colors de la pica del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans, de la que el poeta Verdaguer va saber escriure’n els seus millors versos: “Del Canigó gegantí, Gentil en la cima es troba, Davant d’un quadro diví, Que tots els sentits li roba”. Cim solitari en aquesta estribació de Pirineu, la seva escarpada altitud impressiona al costat de les planes del Rosselló i l’Empordà, i fou considerat durant molts anys la muntanya més alta de la serralada pels seus grans desnivells i per la funció de far que feia als mariners desorientats. La sensació d’arrelament identitari al país ens fa sentir propers a aquells primers excursionistes del segle XIX, de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques o de l’Associació d’Excursions Catalana, que Joan Maragall tan bé va descriure: “Aquells joves romàntics que resseguien els viaranys imaginaris de Gentil i Flordeneu, embriagats per un paisatge on intuïen que s’aferraven les arrels col·lectives de tot un poble. El seu excursionisme no és pas un esport, no és pas un esbarjo, no és pas un estudi, que és amor; i no és pas tampoc un amor abstracte a la natura, sinó a la nostra natura”. No ho haguéssim sabut expressar millor…

Ens hem unit una colla en què aquesta vocació cultural i científica que tenien els orígens de l’excursionisme al nostre país, durant la renaixença, segueix ben viva encara avui, i en què la descoberta de cada racó de territori teixeix arguments de reivindicació nacional i estima pel país des de la muntanya. Des del Puig de la Collada Verda veiem com el Pla Guillem es va tapant per la boira, un fet habitual en aquest pas natural d’alta muntanya, de manera que ens tocarà accelerar el pas si no volem desorientar-nos. Aquest és un indret llarg i ample, una gran panxa de vaca amb algunes ondulacions irregulars que fan força complicada l’orientació amb poca visibilitat. La pluja suau i el vent de nord refreden l’ambient, i les cames ja estan força pesades com per ara fer més camí del que ens correspondria. Afortunadament topem amb el refugi de Pla Guillem que ens servirà de magnífic aixopluc durant aquesta nit. Hi fem un bon foc i aprofitem per a recordar totes aquelles boires i tempestes que ens han complicat les excursions, i que hem superat plegats. Records durs, però sorprenentment bonics. Estem contents d’haver passat aventures plegats. L’excursionisme no només vertebra la identitat personal i és una gran font de satisfacció. També vertebra la identitat del grup, uneix a base d’aventures i vivències intenses, de records entranyables i passió compartida per la descoberta. Què més podem demanar?

Xavier Grivé

Director del projecte A Pas d’Isard

Aquest article va ser publicat al nº 25 de la revista de l’entitat Mountain Wilderness Catalunya, entitat que es defineix com una associació oberta a tothom, sense finalitat de lucre, que ha nascut per tal de defensar l’entorn muntanyenc i el sentit de l’experiència a la muntanya i, per tant, de promoure una reforma de la cultura alpinística d’acord amb l’esperit Wilderness. Des d’A Pas d’Isard us animem a formar-ne part.

Arqueologia a Núria i Coma de Vaca

Arqueologia a Núria i Coma de Vaca

Entre els anys 2010 i 2017 un equip d’arqueòlegs de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica dirigits per en Josep Maria Palet han dut a terme prospeccions i excavacions arqueològiques anuals al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. L’Institut Català d’Arqueologia Clàssica és un centre de recerca públic creat per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Rovira i Virgili que té com a objectiu la formació i la recerca avançada de la Mediterrània antiga. Una de les línies de recerca de l’Institut és l’arqueologia del paisatge on s’estudien les interaccions de les societats amb el seu entorn i la formació dels paisatges culturals. En aquesta línia s’emmarquen els treballs realitzats per l’equip al Parc Natural, però també en altres àrees pirinenques com la vall del Madriu a Andorra o el Parc Natural del Cadí-Moixeró.

Durant 8 anys un equip d’arqueòlegs de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica hi han dut a terme prospeccions i excavacions arqueològiques d’alta muntanya

Amb la col·laboració del Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser, l’equip de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica ha desenvolupat set itineraris que uneixen aquests vestigis, i que ens permetran interpretar allò que d’entrada només sabríem veure com un conjunt de pedres sobre el terreny. Tots els els podrem trobar a la primera etapa de la travessa dels Refugis del Torb, la que transcorre entre les valls de Núria, Coma de Vaca i Ulldeter.

La recerca arqueològica realitzada al Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser ha evidenciat una forta antropització d’aquestes valls pirinenques des de la prehistòria (IV-III mil·lennis aC) fins a l’època contemporània. Les bones pastures i la facilitat d’accés a punts d’aigua van permetre l’establiment de comunitats ramaderes des del Neolític, i fins ara s’han documentat més de 400 estructures arqueològiques relacionades sobretot amb l’activitat ramadera, com ara orris, cabanes, tancats o munyidores.

La llarga ocupació humana de la zona l’han pogut concretar els arqueòlegs del GIAP en quatre grans fases: el període neolític, en què s’implanten les primeres comunitats ramaderes a l’àrea de la Coma de l’Embut i la Coma del Freser; l’època romana, quan aquestes valls estarien sota l’àrea d’influència de les poblacions ceretanes i de la ciutat romana de Llívia; l’època tardo-antiga i alt-medieval (segles VI-XI), en què es tenen les primeres evidències arqueològiques de ramaderia transhumant de llarg recorregut entre la plana litoral i la muntanya, i finalment l’època moderna (segles XVI-XVIII), quan s’evidencia una intensificació significativa de les activitats ramaderes a les valls de Núria i del Freser.

Fruit d’aquests estudis han sorgit els itineraris que es poden anar a descobrir sobre el terreny, i que trobareu molt ben explicats en aquest enllaç del web del Parc Natural.

Informació facilitada per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica i el Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser. Totes les fotos són propietat de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica.